He decidit que la meva obra musical pròpia, d’ara endavant, no serà escrita ni publicada sota les condicions dels algorismes de recomanació.

Fa anys que parlo públicament sobre intel·ligència artificial, cultura i creació musical. He estat als debats, he pres posició i he defensat que la tecnologia ha de servir l’artista, i no al contrari. Ara vull aplicar aquest criteri a la meva pròpia pràctica com a compositor.

Els algorismes de recomanació ja no condicionen només què escoltem. També acaben condicionant com escrivim: la durada d’una peça, la força dels primers segons, la necessitat de retenir abans que expressar. Després, premien la resposta immediata, la retenció ràpida i la rotació constant.

Però no tota la música neix per ser capturada en tres segons. Hi ha música que necessita temps, retorn, repetició i presència. Hi ha música que no es consumeix, sinó que es descobreix a poc a poc. La meva música pertany a aquest segon espai.

No vull escriure música per adaptar-la al scroll infinit, ni per competir en una economia de l’atenció que sovint converteix l’escolta en un gest automàtic, passiu i anònim. Tampoc vull que la lògica opaca de la recomanació decideixi com, quan i davant de qui apareix una obra que demana una altra mena de relació.

Per això començo una altra manera de viure la música.

A partir d’ara, la meva obra musical pròpia es publicarà exclusivament per als meus mecenes a Aixeta.cat. No entenc L’Aixeta com una plataforma de streaming amb porta de pagament, sinó com un canal de relació directa entre l’obra, l’artista i el públic.

Continuaré present a les xarxes com a conferenciant, com a tecnòleg creatiu i com a veu pública en el debat sobre cultura, intel·ligència artificial i creació. Continuaré escrivint per a les arts escèniques, amb la seva meravellosa naturalesa efímera. Però la meva música d’autor, la part més íntima i compromesa de la meva carrera com a compositor, tindrà un altre espai: sense presses, sense soroll i sense la mediació constant d’uns algorismes pensats per retenir, no per escoltar.

A L’Aixeta ja tenim un espai de relació directa, construït al voltant del suport a la meva tasca i a la meva visió artística. Ara aquesta confiança trobarà també una correspondència musical natural i continuada. Podrem parlar, escoltar-nos i construir una comunitat viva. Per a aquesta música, cinc persones que escolten de veritat valen més que cent mil reproduccions anònimes.

I no ho dic com a consigna. Ho dic com a decisió artística.

El primer pas d’aquest nou cicle serà la Simfonia dels petits infinits, una obra en dotze peces i quatre moviments que es publicarà mensualment, peça a peça, durant un any.

La Simfonia dels petits infinits sorgeix d’un experiment: pren forma a partir del material emocional i imaginatiu que el públic va voler compartir davant d’unes formes abstractes creades amb intel·ligència artificial.

Les formes no són el tema de l’obra. Són el mitjà. El que m’interessa no és allò que mostraven, sinó allò que feien emergir en qui les mirava: imatges, intuïcions, records, pors, desigs, associacions, preguntes.

Normalment, una obra neix del món interior de l’autor i després arriba al públic, que la rep, la interpreta i la completa. Aquí he volgut invertir parcialment aquest recorregut: el públic ofereix una primera matèria invisible, emocional i imaginativa; jo l’escolto, la filtro, la reinterpreto i la converteixo en música.

Aquesta decisió connecta amb una idea que fa temps que defenso, i que he desenvolupat en els meus articles publicats a Sonograma Magazine: l’art no és una propietat fixa de l’objecte, sinó un camp de ressonància. L’art no existeix només perquè algú ha creat una obra; s’activa quan altres hi entren en relació. En aquesta simfonia, aquesta ressonància no apareix només al final, en l’escolta, sinó també al començament, abans del naixement de la música.

Cada persona és un petit infinit. I aquesta simfonia neix d’aquests infinits compartits.

La primera peça, Llindar, s’estrena aquest mes de juny, coincidint amb el solstici d’estiu: el punt en què la llum és màxima i comença a retirar-se. Un moment de canvi silenciós. Un lloc de pas. Una frontera.

La publicació continuarà durant dotze mesos, peça a peça, fins a completar l’obra. Vull que cada fragment tingui el seu temps, el seu espai i la seva escolta.

Això no és cap retirada. És una fundació. La fundació d’una altra manera de publicar, d’acompanyar i d’escoltar música. Una manera més lenta, més directa i més vinculada. Una manera en què el públic hi apareix al principi, com a presència que aporta matèria creativa.

Si vas mirar alguna d’aquelles formes i et va dir alguna cosa; si busques descobrir música més que consumir-la; si comparteixes la intuïció que hi ha d’haver una altra manera d’escoltar i de viure la música, tens la porta oberta al meu espai a L’Aixeta.

Pere Pèries
Solstici d’estiu, 2026